Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por.
Mercè Rodoreda i Gurguí (1908 - 1983), pròleg de Mirall trencat
Em sé empès per l'imperatiu moral de tornar a escriure ara que disposo d'un xic de temps. Les meves mans trèmules han pogut trobar, sense saber ni com ni per què, el moment per consagrar-se de bell nou a la bellesa sublim de la paraula escrita. El verb sobre paper, pergamí o píxel se'm revesteix de solemnitat i elegància. No pot ser eixordat pel brogit de la multitud, roman i mostra al món reposadament tot allò que la meva ment, excitable de mena, vol dir.
Mai no he estat un bon orador. Amb els anys he esdevingut tímid, poc agosarat a l'hora de fer-me sentir. Quan em veig obligat a fer-ho em sento inerme i ridícul: tan bon punt articulo el primer mot tot un reguitzell de sensacions i pensaments desagradables em recorre de cap a peus. La veu, tremolosa, m'esbocina patèticament els missatges i tot perd el seu sentit.
A hores d'ara encara no sé què haig de dir-me o dir al món, però estic segur que necessito fer-ho. I em sé, ara sí, portador digne d'unes paraules mal endreçades, potser incomprensibles o confuses -és sabut que m'agrada vulnerar els postulats de l'agressiva semàntica contemporània-, potser tan mancades de seny i sentiment que perden llur essència primigènia i esdevenen vaqües. Sigui com sigui, sé que han arribat uns temps fructífers. De cop no em sento eixorc, de cop agraeixo a la vida el miracle de la paraula.
